Com passa el temps. Sembla que fos air que encara estava dins la panxa de la mare... foscor, pau i sobre tot, tranquil·litat, mooooolta tranquil·litat.
Recordo perfectament que de sobte una escletxa de llum pertorbà la meva vida i com unes mans m'agafaren i m'allunyaren del que fins aquell moment havia sigut casa meva. La nova casa era gran, freda, sorollosa i molt lluminosa, així que tocava posar en pràctica el meu primer instint, plorar!!!
- Ep, que aquesta es la mare!!! com m'ho faig per deixar de plorar?
Ho va deixar molt clar des del principi, ho deixava de plorar o se'm menjava a petons.
I a partir d'aquí tot novetats, el pare, els avis, oncles, cosins i un gran ventall de gent que no parava de fer-me la vida molt...
I com aquell qui no vol la cosa, i vencent totes aquelles pors dels infinits reptes que et planteja la vida, han anat passant els dies, casi sense adonar-me'n, i aquí estic, celebrant el meu primer aniversari.
Per Molts Anys!!!